A la guerra: actualitat contra context.

Anàlisis del tractament informatiu dels conflictes bèl·lics a Orient Mitjà per part dels mitjans catalans.

Cobert per un dels deserts més grans del món, el territori que es coneix avui dia com a Pròxim Orient i que compren des de la costa est del Mediterrani fins a l’Oceà Índic és un dels punts més calents del planeta. Dia rere dia apareix als mitjans de tot el món, i els de Catalunya no en són excepció. És evident que la manca de recursos afecta la cobertura d’aquest tipus d’esdeveniments. Per tant, centrar-se a analitzar des d’un punt de vista molt ampli aquest aspecte pot convertir-se en un exercici massa crític i allunyat de les possibilitats reals dels mitjans.

És important no centrar-se solament en la més estricta actualitat de la batalla, és necessari obrir focus periodístics i contextualitzar la situació; un bon article ha de ser capaç d’explicar les causes de la situació actual, aportar dades i abordar el drama humà

Font, T. (2015, 14 octubre). 10 recomendaciones para cubrir una guerra. Público. Recuperado de https://blogs.publico.es/cronicas-insumisas/2015/10/14/10-recomendaciones-para-cubrir-una-guerra/

Tica Font, Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau i membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, elabora, en un article per Público, un decàleg per cobrir una guerra. Analitzar el tractament informatiu seguint els 10 punts és llarg i demana d’una profunditat molt superior a una entrada del blog (segurament acabaré per analitzar-ne unes quantes), així que l’anàlisi se centrarà en un sol punt: mostrar el conflicte completament.

A La Vanguardia, mitjà de referència a Catalunya i amb un pressupost elevat, cal diferenciar dos tipus de peces: les que firma el seu corresponsal a Beirut, Tomás Alcoverro, i les que són peces de redacció. En el primer cas, les publicacions (normalment en forma de reportatges o anàlisis) funcionen com a context per si soles; és a dir, no se centren en la més rabiosa actualitat sinó que serveixen per oferir una visió històrica i de context del conflicte. Un exemple clar és la peça publicada a la pàgina web el 09/01/2020 titulada L’obsessió estatunidenca contra Iran, on es remunta als anys vuitanta per entendre el conflicte actual. En canvi, les peces de redacció, tot i que també dediquen un paràgraf o si més no unes quantes línies a donar context a les notícies, solen oferir moltes menys relacions entre esdeveniments.

Un altre diari de gran rellevància al territori català és l’Ara. Aquest diari no té corresponsals propis i sol utilitzar les agències de notícies per cobrir aquests esdeveniments. Així i tot, periòdicament publica peces de periodistes freelance. Les peces de redacció, que solen ser de rabiosa actualitat, escassegen de context i estableixen només les relacions més obvies. En canvi, en els articles produïts pels freelance, és habitual trobar-se infografies que funcionen com a línia cronològica que relaciona l’esdeveniment amb tot el context.

En canvi, el periodisme a foc lent, és a dir, mitjans com el Crític o La Directa, presenten el tema des d’un punt de vista totalment contrari: el context és el més important, les diferents peces no volen explicar el que passa sinó més aviat perquè passa. Des de l’entrevista a Joan Roura del Crític (on la primera pregunta comença per “Primer analitzem-ne les causes”) fins al reportatge de Laura Casserres titulat El Líban diu prou a La Directa, les peces, tot i que no són abundants, analitzen amb profunditat la situació actual i històrica del territori.

Podem arribar a la conclusió, per tant, que la manca de context no ve provocada per una manca de capacitat dels periodistes, sinó més aviat per la manca de recursos d’aquests. Els mitjans que no competeixen per la rapidesa de l’actualitat converteixen els seus articles gairebé en una lliçó d’història, com també ho fa Alcoverro, que cedeix l’actualitat a redacció i es reserva a escriure grans reportatges. La feina periodística és acceptable gràcies a la combinació de les peces que es generen en cadascun dels diaris. El context de cada peça no és totalment autònom, però un lector més o menys habitual pot comprendre les circumstàncies sense necessitat d’investigació pròpia de cap mena, en més mesura a la Vanguardia que a l’Ara (o altres mitjans catalans com El Punt Avui).