L’any 1979, Jean François Lyotard (filòsof, sociòleg i teòric literari francès) publicava La Condition postmoderne: Rapport sur le savoir, un análisis social exhaustiu que senyala la incredulitat de la societat actual cap a les metanarratives. L’autor bateja aquesta nova època on els grans relats (les ideologies emancipadores que comencen amb Kant i Voltaire) ja no són adequats per representar la realitat amb el nom de POSTMODERNITAT. Lyotard afegeix que sembla que ningú estigui d’acord en què és real i sosté que cadascú té la seva pròpia perspectiva i història.
Un temps abans, l’any 1953, Ludwig Wittgenstein havia publicat Philosophische Untersuchungen on explica la seva teoria del “joc del llenguatge”. En la seva tesis, l’autor austríac defensa que el significat de les paraules i el sentit de les frases rau en la seva funció, és a dir, preguntar el significat d’un mot és equivalent a preguntar com s’utilitza aquest. Afegeix que el criteri per determinar l’ús correcte d’una paraula està condicionat pel context en el que aquesta apareix i, per tant, el llenguatge és, sempre, un mirall de la manera de viure de la societat.
Tant les observacions de Lyotard com les tesis de Wittgenstein van conduir a un canvi de paradigma del periodisme. La societat ja no es creia les veritats absolutes i ho qüestionava tot. El periodisme, per tant, ja no podia explicar veritats simplement perquè aquestes no existien. De fet, ni el mateix llenguatge que s’utilitzava per a tractar la informació tenia un significat únic. El 1973 Tom Wolfe publica un recull d’articles que ell mateix bateja com a Nou periodisme. Aquests articles, que havien estat publicats sobretot en revistes americanes, barrejaven l’objectiu periodístic amb l’estètica literària, mesclant dos arts que fins aleshores havien sigut completament contraposats.
És fàcil imaginar que aquesta nova visió de la realitat va iniciar una crisis de credibilitat periodística perquè cada individu de la societat veia la seva opinió com a vàlida sense tenir en compte la recerca o l’argumentació darrere els articles. És a dir, la població va començar a qüestionar-ho absolutament tot, fins i tot allò que sembla evident que és veritat.
Poc a poc, la veritat fàctica ha deixat de ser la matèria principal sobre la que els mitjans treballaven i qualsevol posició sobre un tema, per molt contrària a les proves empíriques i científiques que sigui, apareix als mitjans de comunicació. Posicions summament refutades com el terraplanisme refloten altre cop a l’opinió pública. Fa relativament poc l’organització internacional Avaaz va publicar un informe on afirma que un 16% dels primers 100 vídeos sobre canvi climàtic que apareixen al Youtube conté informació errònia amb publicitat de grans empreses. Els arguments fàctics han deixat de tenir més valor que els personals i la societat tendeix a valorar el carisma de l’orador per sobre els seus arguments.
Aquest fet assoleix un altre nivell durant la campanya electoral de Donald Trump, quan la consellera del president Kellyanne Conway declara que Sean Spicer (Secretari de Premsa de la Casa Blanca que havia “expressat una falsedat demostrable” sobre l’assistència a la investidura presidencial) estava donant “FETS ALTERNATIUS”.
Aquest fet demostra la intenció del govern americà de crear un relat que substitueixi la realitat i culmina una campanya electoral marcada pel que s’anomenen “fake news”. Paral·lelament, a Gran Bretanya una altra votació de primerisima importància era precedida per una campanya on les mentides institucionalitzades i transmeses, en algunes ocasions, per la premsa marcaven el desenllaç d’aquesta: el Brexit.
Sembla doncs, que la tendència postmoderna ha acabat actuant de la mateixa manera com ho feien els corrents contra els que aquesta reaccionava. La validació de totes les opinions en l’esfera pública ha permès a l’extrema dreta ressorgir amb campanyes electorals carismàtiques però sobretot plenes de mentides. Karl Popper va plantejar, l’any 1945, l’anomenada paradoxa de la tolerància, on advertia que una completa tolerància cap a pensaments intolerants conduïa a una societat cada vegada menys tolerant. És feina del periodisme actual recapacitar sobre aquests fets i treballar per tornar a les publicacions on el que prima és la veritat fàctica i l’opinió basada en una argumentació empírica.
«Quan es descobrí que la informació era un negoci, la veritat deixà de ser important»
Ryszard Kapuściński
Proposar solucions a aquest problema és complicat i requereix un anàlisis del problema amb molta més profunditat, però m’atreveixo a predir que, inmersos en una crisis de l’ofici tan profunda com l’actual (no és una crisis només econòmica, sinó també una crisis de credibilitat i de model editorial) i tenint en compte les paraules de Kapuściński, la solució ha d’arribar aviat o les conseqüències poden ser devastadores.
marccarola.car.blog 