Els Mitjans de premsa escrita han viscut des dels seus inicis gràcies a dues fonts principals d’ingressos: els lectors i la publicitat. L’aparició d’internet i la posterior revolució cibernètica van conduir a un canvi de paradigma pels mitjans de comunicació, que no només tenien una nova plataforma, oberta i completament bidireccional on treballar, sinó que també plantejava un repte difícil de solucionar: com es pot aconseguir benefici del periodisme digital?
El més fàcil i ràpid és el finançament a través de la publicitat. Aquest és el sistema que la majoria de mitjans (ja sigui per les sinèrgies creades o per un intent d’aconseguir un públic més ampli o una major competitivitat) han utilitzat, oferir el contingut gratuïtament al lector i aconseguir els ingressos a través dels espais publicitaris. Segons un estudi publicat per Wirtz l’any 2011, a Estats Units, el 82% dels ingressos dels principals mitjans digitals provenia de la publicitat.
Aquest sistema, que a nivell financer sembla tenir gran solvència (diversifica les fonts d’ingrés i comercialitza amb un bé preuat com és l’espai digital de gran audiència), pot esdevenir catastròfic si es converteix en l’única font de diners, ja que permet a les empreses que anuncien tenir un poder d’influència molt gran sobre el contingut del mitjà (segurament en aquesta situació hi juga un paper important també l’afectació que ha tingut en els mitjans la crisis econòmica, que ha generat una forta necessitat de nous i grans ingressos). En alguns casos el poder de les empreses sobre els mitjans comporta, fins i tot, la coneguda com a autocensura; és a dir, una actitud que pren el mitjà de no fer peces que vagin contra les principals empreses que s’hi anuncien o, si ho fan, utilitzar sempre les paraules de persones externes al mitjà per referir-s’hi negativament. Aquest tipus de finançament és el que utilitzen la majoria de principals mitjans del territori espanyol com poden ser La Vanguardia, el Mundo o eldiario.es.
Un altre sistema és el pagament per contingut, és a dir, funcionar de la mateixa manera que ho fan els mitjans escrits, cobrant als usuaris per oferir-los la informació. Aquest sistema limita molt la competitivitat del mitjà i dificulta, per exemple, la vitalització de notícies a través de les xarxes socials. Dos grans mitjans van llençar un portal web amb aquest funcionament: The New York Times i El País, però tot i que el nombre de subscripcions era decents, la idea es va suspendre ràpidament, ja que la societat no tenia costum de pagar per subscripció a internet i, per tant, semblava que desaprofitaven el potencial de creixement.
Actualment sembla que aquesta és la solució (o si més no un primer pas) de l’evident crisis no només econòmica sinó també de credibilitat que tenen els mitjans. L’aparició de Google i Facebook van monopolitzar la publicitat i, tot i el creixement dels ingressos publicitaris de la majoria de mitjans digitals (actualment la majoria de diaris guanyen més per publicitat digital que a paper), aquest no era suficient per permetre l’expansió de les redaccions, que s’havien vist fortament colpejades per la crisis. A més, al tractar-se d’una plataforma de lliure accés (internet), es torna difícil distingir el periodisme de qualitat del clickbait. Per tot això, 10 anys després que els murs de pagament fracassessin estrepitosament, sembla que ara el futur porta altra vegada a pagar pels continguts periodístics també a la xarxa. I el primer mitjà (deixant de banda els mitjans que tenen apartats de subscripció com poden ser l’ABC o l’Ara) que ha apostat per aquest sistema de pagament (faltarà veure quines característiques adopta) és el mateix que es va arriscar en el seu moment: El País.
marccarola.car.blog 