Lluites col·lectives al barri del Raval per pal·liar els múltiples efectes de la pandèmia de COVID 19.

• 

• 

Parlar del Raval és parlar d’un barri ple d’estigmes. La imatge que té al cap una persona que no hi viu és, en la majoria de casos, la imatge d’un lloc marginal, oblidat i descuidat on les activitats al marge de la llei hi són més aviat freqüents. El Raval és un dels barris de Barcelona més afectats per la pandèmia per motius molt diversos, però tots relacionats amb la precarietat dels seus habitants. I és que un any amb la COVID-19 ens ha fet veure que el virus potser si que hi entén de codis postals.

Però també és un lloc de confluència de cultures i sobretot un barri on la solidaritat veïnal hi és molt present. Ara, amb les conseqüències de la pandèmia, les diferents entitats i associacions de veïnes del barri han augmentat els seus esforços per resistir les onades de la pandèmia, que al Raval han vingut acompanyades d’onades de desnonaments i de protestes contra la precarietat en la que viuen les veïnes.

CAPÍTOL 1: La situació del Raval a l’inici de la pandèmia

El Raval és, sens dubte, el barri més multiètnic de Barcelona. Més de la meitat de les persones que hi viuen són de nacionalitat estrangera, principalment de països del sud-est asiàtic musulmà. Hi conviuen 132 nacionalitats diferents, més que a qualsevol altre barri de la ciutat. Aquest fet ens pot ajudar a entendre, per exemple, perquè la població és força jove, amb un índex d’envelliment molt inferior al de la mitjana de Barcelona, però també evidencia un greu problema: al Raval hi viuen moltes persones estrangeres en situació irregular, alguns dels quals no consten als estudis de l’Ajuntament, que moltes vegades són els veïns més precaritzats del barri i els que tenen més difícil accés a la sanitat pública. Cal destacar també com l’ocupació de les llars és de les més altes de la ciutat. Aquest fet agreuja encara més els efectes de la pandèmia, ja que, en alguns casos, famílies senceres viuen en una habitació.

L’economia del barri està marcada clarament per un model basat en el turisme i l’hosteleria. Per això, el Raval ha sigut una de les zones més afectades per la pandèmia. Més enllà de l’economia submergida, predominant al barri, l’atur ha augmentat i el barri s’ha precaritzat molt durant l’últim any a causa de la COVID-19. A més, es tracta d’una zona envellida pel que fa als seus habitatges: més d’un 80% es van construir abans del 1960. Tot i això, el preu del lloguer per metre quadrat està per sobre del de la mitjana de Barcelona i en l’últim lustre ha pujat gairebé 4 €/m2, una tendència que segueix tot Barcelona i a la que es vol posar solució arreu del territori amb la llei de regulació de lloguers i la nova llei de l’habitatge.

Al barri del Raval hi ha dos equipaments culturals principals: la Biblioteca Sant Pau – Santes Creus i el Centre Cívic Drassanes. Tot i que és un barri culturalment molt inquiet, amb activitats i iniciatives populars constants, les activitats organitzades a la biblioteca i el centre cívic del barri han anat caient els últims anys fins a situar-se per sota de la mitjana de la ciutat. Ara, amb la pandèmia, es pot arribar a preveure que la situació hagi empitjorat més.

La meitat dels veïns del barri tenen només els estudis secundaris obligatoris i un 1% no té cap mena d’estudis. Així i tot, el nombre de veïns amb estudis universitaris o cicles formatius de grau superior ha augmentat un 6’3% des del 2013.

CAPÍTOL 2: Una xarxa densa

Per fer front a les dades alarmants i les problemàtiques diverses del barri s’han creat moltes associacions centrades a oferir ajuda als veïns. Entre totes, de manera autogestionada i en paral·lel a l’administració, han creat una xarxa densa de suport amb la que intenten paliar els efectes de la crisi de l’habitatge, la caiguda de l’economia o la manca d’ofertes culturals, entre altres situacions que pateix el Raval. En aquest mapa trobareu els espais on la majoria d’elles realitzen les seves accions:

Aquí hi va un mapa del Raval amb les seves associacions que no sé perquè no es veu quan l’incrusto

Les organitzacions que formen part de la xarxa veïnal del Raval són molt nombroses, i el naixement de noves iniciatives de caire social és constant. Totes elles destinen els seus esforços a un mateix objectiu: millorar la vida dels veïns del barri.

CAPÍTOL 3: Lluites de pandèmia

Amb l’inici de l’estat d’alarma, ara fa un any, el sistema econòmic i social del país va trontollar. Tot esforç per part de l’administració per pal·liar els danys es quedava curt en un barri com el Raval. Però aquest últim any de pandèmia, el Raval també ha estat marcat per les lluites dels veïns i de les diferents associacions.

https://cdn.knightlab.com/libs/timeline3/latest/embed/index.html?source=1ow9I_coTLYi_h5wTf6pWEoptAOUze_VoDrPs2cw-iC0&font=Default&lang=en&initial_zoom=2&height=650

Durant aquest any s’ha lluitat per evitar el desnonament d’espais de gran importància social al barri. Alguns, com el Sant Pau, que s’ha transformat des d’inicis de la pandèmia per oferir assistència bàsica a les persones sense llar, segueixen en peu un any després. No va tenir la mateixa sort la Caracola, espai on Espacio del Inmigrante i el Sindicat Manter feien les seves activitats i que finalment van abandonar a finals de gener després d’una quarta amenaça de desnonament a data oberta a la qual no es veien amb forces d’enfrontar. Però també s’han guanyat nous espais. La nit de sant joan del 2020, el Sindicat d’Habitatge del Raval va ocupar l’antiga escola Massana, sense ús en els darrers anys, per posar-la a disposició del barri. Allà ara s’hi fan activitats de tota mena i s’ha convertit també en el local de la Xarxa d’Aliments Popular del Raval i de la Xarxa de suport mutu.

També s’ha lluitat molt durant aquest any per desmantellar narcopisos. Segurament el cas més sonat és el del número 14 del carrer Princep de Viana, la última narcofinca del barri del Raval. L’edifici sencer, on hi vivien 43 persones (dues d’elles amb una ordre de recerca i captura) va ser desallotjat el 23 de febrer d’aquest any. Acció Raval, plataforma d’organització veïnal, ha sigut una de les principals protagonistes d’aquesta lluita. 

Per últim, però no menys important, el barri porta temps lluitant per l’ampliació del CAP Raval Nord a la capella de la misericòrdia. Treballalladores i veïnes van formar la plataforma “CAP Raval Nord digne” per reivindicar un espai digne pel Centre d’atenció primària, ja que l’edifici on està en unes condicions molt precàries. A finals de novembre del 2020, l’ajuntament va aprovar en el ple municipal la construcció del CAP a la capella de la misericòrdia,  després d’anys de reivindicació veïnal.

CAPÍTOL 4: La veu de l’Ajuntament

Andrés López: ‘Treballem per passar d’un model caritatiu a un model de garantia de drets’

Com ha afectat la COVID-19 al barri?

El que ens deixa clar la pandèmia es que el codi postal on un viu és important i que allà on ja hi havia desigualtats socials la pandèmia les ha agreujat. Ciutat Vella és el districte on ha crescut més l’atur de tota la ciutat. Ha pujat un 55% entre finals del 2019 i finals del 2020. Això té una clara relació amb el model econòmic de Ciutat Vella, basat en el turisme i la restauració. Crec que la resposta veïnal que hi va haver va ser molt important per les necessitat que estaven apareixent. És evident que els serveis socials no van poder arribar a la gran quantitat de demanda que hi havia en poc temps. En aquest sentit, però, el posicionament de l’ajuntament és el de treballar per passar d’un model caritatiu a un model de garantia de drets.

Que ens hagi costat atendre a tothom no significa que no hagin crescut les atencions, de fet aquestes han augmentat un 36% respecte l’any anterior.

36.000 persones ateses a Ciutat Vella, 11% més a Barcelona

Font: Ajuntament de Barcelona

Com és la relació de l’ajuntament amb les associacions?

Des del principi de la pandèmia, el primer que vam fer va ser reunir-nos amb totes les entitats del barri per detectar les necessitats que potser no estàvem detectant. De totes aquestes reunions va sortir la mesura de govern post-covid que vam presentar fa un parell de mesos pel districte. Més enllà de tot això a Barcelona hi ha l’àrea d’acció social que també té relació amb les associacions. 

Quins són els plans per la problemàtica de l’habitatge al barri?

En habitatge l’estratègia és ampliar al màxim el parc públic. En aquest sentit al mandat anterior al Raval es van comprar més de la meitat de totes les adquisicions d’edificis de tot Barcelona. El gran canvi es passar d’unes promocions d’habitatge públic de venda a un model de lloguer social que anem engrandint encara més. Ara mateix tenim uns 2.500 habitatges en terminis de posar en disposició o rehabilitar. No és suficient, tenim un 2% d’habitatge públic i és molt menys que els altres països europeus, però anem fent passes cap a un model que augmenti l’oferta pública de lloguer social.

Ajudes per allotjament: 4’2 milions, 126% més

Font: Ajuntament de Barcelona.

I què proposeu per les persones sense llar? 

Com a mesura d’emergència per la pandèmia vam habilitar els pavellons de la fira de Barcelona, però també hem augmentat el nombre de llits permanents en més de 500.  Estem provant modalitats noves per passar dels albergs a opcions amb més privacitat. Apostem també per projectes que estiguin adaptats a gent amb addiccions variades, a dones sense llar… La complexitat de la problemàtica de l’habitatge fa que hi hagi d’haver respostes variades i cada cop més fortes.

672 llits més per persones sense sostre en un any

Font: Ajuntament de Barcelona

Proposeu algun reforç per tots els menjadors socials que s’han creat en l’últim any?

Estem construint el Projecte Alimenta, amb unes subvencions de 12.000 euros a les entitats que han estat ajudant durant la pandèmia i han hagut d’assumir costos de forma solidària. La idea del projecte és reordenar el model i tendir cap a un treball comunitari, on l’ajuntament en formi part però les entitats i xarxes comunitàries tinguin el protagonisme. Tot això és per reforçar el sistema de serveis socials que ja tenim, amb menjadors socials que volem basar en el reaprofitament, els productes de proximitat i la inserció laboral de les persones en situació de vulnerabilitat del barri.

Un dels problemes accedir a l’habitatge pot ser la burocràcia. Alguns sindicats ho solucionen amb l’okupació de propietats, com gestioneu aquests casos?

Al Raval és evident per la lluita històrica que hi ha contra la ocupació delinqüencial relacionada amb propietats abandonades de fons voltor o bancs, que sembla que ja els va bé que hi hagi grups de narcotràfic que ocupin els edificis. No té res a veure amb l’ocupació per part de persones que estan en situació de vulnerabilitat, que no tenen cap alternativa. Des del principi del mandat es va crear el servei SIFO de l’ajuntament, que fa de mediador durant i després dels desnonaments. A través de l’oficina d’habitatge s’intenta arribar a un acord amb el propietari, moltes vegades amb èxit.

Els Mitjans de premsa escrita han viscut des dels seus inicis gràcies a dues fonts principals d’ingressos: els lectors i la publicitat. L’aparició d’internet i la posterior revolució cibernètica van conduir a un canvi de paradigma pels mitjans de comunicació, que no només tenien una nova plataforma, oberta i completament bidireccional on treballar, sinó que també plantejava un repte difícil de solucionar: com es pot aconseguir benefici del periodisme digital?

El més fàcil i ràpid és el finançament a través de la publicitat. Aquest és el sistema que la majoria de mitjans (ja sigui per les sinèrgies creades o per un intent d’aconseguir un públic més ampli o una major competitivitat) han utilitzat, oferir el contingut gratuïtament al lector i aconseguir els ingressos a través dels espais publicitaris. Segons un estudi publicat per Wirtz l’any 2011, a Estats Units, el 82% dels ingressos dels principals mitjans digitals provenia de la publicitat.

Aquest sistema, que a nivell financer sembla tenir gran solvència (diversifica les fonts d’ingrés i comercialitza amb un bé preuat com és l’espai digital de gran audiència), pot esdevenir catastròfic si es converteix en l’única font de diners, ja que permet a les empreses que anuncien tenir un poder d’influència molt gran sobre el contingut del mitjà (segurament en aquesta situació hi juga un paper important també l’afectació que ha tingut en els mitjans la crisis econòmica, que ha generat una forta necessitat de nous i grans ingressos). En alguns casos el poder de les empreses sobre els mitjans comporta, fins i tot, la coneguda com a autocensura; és a dir, una actitud que pren el mitjà de no fer peces que vagin contra les principals empreses que s’hi anuncien o, si ho fan, utilitzar sempre les paraules de persones externes al mitjà per referir-s’hi negativament. Aquest tipus de finançament és el que utilitzen la majoria de principals mitjans del territori espanyol com poden ser La Vanguardia, el Mundo o eldiario.es.

Un altre sistema és el pagament per contingut, és a dir, funcionar de la mateixa manera que ho fan els mitjans escrits, cobrant als usuaris per oferir-los la informació. Aquest sistema limita molt la competitivitat del mitjà i dificulta, per exemple, la vitalització de notícies a través de les xarxes socials.  Dos grans mitjans van llençar un portal web amb aquest funcionament: The New York Times i El País, però tot i que el nombre de subscripcions era decents, la idea es va suspendre ràpidament, ja que la societat no tenia costum de pagar per subscripció a internet i, per tant, semblava que desaprofitaven el potencial de creixement.

Actualment sembla que aquesta és la solució (o si més no un primer pas) de l’evident crisis no només econòmica sinó també de credibilitat que tenen els mitjans. L’aparició de Google i Facebook van monopolitzar la publicitat i, tot i el creixement dels ingressos publicitaris de la majoria de mitjans digitals (actualment la majoria de diaris guanyen més per publicitat digital que a paper), aquest no era suficient per permetre l’expansió de les redaccions, que s’havien vist fortament colpejades per la crisis. A més, al tractar-se d’una plataforma de lliure accés (internet), es torna difícil distingir el periodisme de qualitat del clickbait. Per tot això, 10 anys després que els murs de pagament fracassessin estrepitosament, sembla que ara el futur porta altra vegada a pagar pels continguts periodístics també a la xarxa. I el primer mitjà (deixant de banda els mitjans que tenen apartats de subscripció com poden ser l’ABC o l’Ara) que ha apostat per aquest sistema de pagament (faltarà veure quines característiques adopta) és el mateix que es va arriscar en el seu moment: El País.

L’any 1979, Jean François Lyotard (filòsof, sociòleg i teòric literari francès) publicava La Condition postmoderne: Rapport sur le savoir, un análisis social exhaustiu que senyala la  incredulitat de la societat actual cap a les metanarratives. L’autor bateja aquesta nova època on els grans relats (les ideologies emancipadores que comencen amb Kant  i Voltaire) ja no són adequats per representar la realitat amb el nom de POSTMODERNITAT. Lyotard afegeix que sembla que ningú estigui d’acord en què és real i sosté que cadascú té la seva pròpia perspectiva i història. 

Un temps abans, l’any 1953, Ludwig Wittgenstein havia publicat Philosophische Untersuchungen on explica la seva teoria del “joc del llenguatge”. En la seva tesis, l’autor austríac defensa que el significat de les paraules i el sentit de les frases rau en la seva funció, és a dir, preguntar el significat d’un mot és equivalent a preguntar com s’utilitza aquest.  Afegeix que el criteri per determinar l’ús correcte d’una paraula està condicionat pel context en el que aquesta apareix i, per tant, el llenguatge és, sempre, un mirall de la manera de viure de la societat.

Tant les observacions de Lyotard com les tesis de Wittgenstein van conduir a un canvi de paradigma del periodisme. La societat ja no es creia les veritats absolutes i ho qüestionava tot. El periodisme, per tant, ja no podia explicar veritats simplement perquè aquestes no existien. De fet, ni el mateix llenguatge que s’utilitzava per a tractar la informació tenia un significat únic. El 1973 Tom Wolfe publica un recull d’articles que ell mateix bateja com a Nou periodisme. Aquests articles, que havien estat publicats sobretot en revistes americanes, barrejaven l’objectiu periodístic amb l’estètica literària, mesclant dos arts que fins aleshores havien sigut completament contraposats. 

És fàcil imaginar que aquesta nova visió de la realitat va iniciar una crisis de credibilitat periodística perquè cada individu de la societat veia la seva opinió com a vàlida sense tenir en compte la recerca o l’argumentació darrere els articles. És a dir, la població va començar a qüestionar-ho absolutament tot, fins i tot allò que sembla evident que és veritat.

Poc a poc, la veritat fàctica ha deixat de ser la matèria principal sobre la que els mitjans treballaven i qualsevol posició sobre un tema, per molt contrària a les proves empíriques i científiques que sigui, apareix als mitjans de comunicació. Posicions summament refutades com el terraplanisme refloten altre cop a l’opinió pública. Fa relativament poc l’organització internacional Avaaz va publicar un informe on afirma que un 16% dels primers 100 vídeos sobre canvi climàtic que apareixen al Youtube conté informació errònia amb publicitat de grans empreses. Els arguments fàctics han deixat de tenir més valor que els personals i la societat tendeix a valorar el carisma de l’orador per sobre els seus arguments. 

Aquest fet assoleix un altre nivell durant la campanya electoral de Donald Trump, quan la consellera del president Kellyanne Conway declara que Sean Spicer (Secretari de Premsa de la Casa Blanca que havia “expressat una falsedat demostrable” sobre l’assistència a la investidura presidencial) estava donant “FETS ALTERNATIUS”.

Aquest fet demostra la intenció del govern americà de crear un relat que substitueixi la realitat i culmina una campanya electoral marcada pel que s’anomenen “fake news”. Paral·lelament, a Gran Bretanya una altra votació de primerisima importància era precedida per una campanya on les mentides institucionalitzades i transmeses, en algunes ocasions, per la premsa marcaven el desenllaç d’aquesta: el Brexit.

Sembla doncs, que la tendència postmoderna ha acabat actuant de la mateixa manera com ho feien els corrents contra els que aquesta reaccionava. La validació de totes les opinions en l’esfera pública ha permès a l’extrema dreta ressorgir amb campanyes electorals carismàtiques però sobretot plenes de mentides. Karl Popper va plantejar, l’any 1945, l’anomenada paradoxa de la tolerància, on advertia que una completa tolerància cap a pensaments  intolerants conduïa a una societat cada vegada menys tolerant. És feina del periodisme actual recapacitar sobre aquests fets i treballar per tornar a les publicacions on el que prima és la veritat fàctica i l’opinió basada en una argumentació empírica. 

«Quan es descobrí que la informació era un negoci, la veritat deixà de ser important»

Ryszard Kapuściński

Proposar solucions a aquest problema és complicat i requereix un anàlisis del problema amb molta més profunditat, però m’atreveixo a predir que, inmersos en una crisis de l’ofici tan profunda com l’actual (no és una crisis només econòmica, sinó també una crisis de credibilitat i de model editorial) i tenint en compte les paraules de Kapuściński, la solució ha d’arribar aviat o les conseqüències poden ser devastadores.